Mals temps per la lírica borsària

L'S&P ha caigut un 8% en Gener. Si s'ha de fer cas a l'estadística, que diu que el comportament del Gener és un indicador de com es comportarà el mercat durant la resta de l'any... no es pot ser gaire optimista. Si realment els beneficis a US cauran el 30% i els càlculs diuen que les mercats han descomptat només 1/3 en els valors actual... el 2009 serà un any molt dolent - res nou - però això vol dir que el 2010 també pel que fa a l'economia real. Ademés, els bancs i Caixes han practicament eliminat l'apartat de diner per apalancar projectes amb un mínim risc, fet que limitarà el creixement real a mig i llarg, fent que la recuperació sigui més lenta. Toca apretar-se el cinturó per una temporada més llarga del que es preveia. L'opció que queda és jugar a favor de la caiguda de mercats, però això també implica un enorme risc donada la coiuntura actual: no crec que es pugui tenir clara quina ha de ser la resposta dels mercats a les accions dels governs i bancs centrals (mira l'exemple de l'economia japonesa els darrers anys). El terra dels mercats no sembla haver-se dibuixat, ni de bon tros, la tendència és a la baixa i els rebots són importants, però temporals. Terreny adobat per professionals en el curt plaç, en el que els petits inversors no hi tenim res a pelar.

Queden oportunitats pel petit inversor, però. Un exemple: en el mercat de divises el dolar s'afebleix en concordància amb les dades, fins els 1,28, acostant-se als 1,25, que seria el valor clau a observar. Fa pocs mesos estava a gairebé 1,6. La combinació de l'afebliment del dolar amb la caiguda de tipus ha fet alguns productes de risc mig molt rendibles en els darrers mesos.

Com més gran, millor?

.
La Nomi Prins (http://www.nomiprins.com/) en La Vanguardia d'avui una interessant reflexió sobre les fusions de grans entitats financeres nord-americanes. Per una banda, pràcticament tots els bancs estan passant moments de radical risc per la supervivència, una supervivència que s'intenta aconseguir en el curt plaç de diferents maneres: la negociació per l'alliberament de diner per part del govern, en alguna de les seves formes, n'és la més visible i evident. Una altra és la disminució de costos per mitjà de fusions. Darrerament s'estan veient operacions d'aquest estil, amb un èxit en el curt termini que més que dubtós és escandalósament nul (Bank of America sembla que vagi dilapidant les ajudes a mesura que li van arribant en comprar bancs que pocs dies després estan en bancarrota). Aquesta política de fusions implicarà en el curt i mig plaç una concentració de poder financer sense precedents.

Perquè això és important? D'entrada, vivim un moment històricament crucial, un futur a curt termini incert en la part econòmica, però les accions en aquests moments marquen el devenir a mig i llarg plaç. Ara s'està forjant un model de societat que serà significativament diferent al d'abans de la crisi. I un dels motors del canvi, un dels importants, un dels que definiran els mapes de comportament social, serà el sector financer.

Quina implicació tindrà un macro-control d'unes poques i totpoderoses entitats financeres? Fins quin punt s'han de regular les fusions d'entitats tan macro, si s'estàn, de facto, construint amb el diner del contribuent? Quina ifluència se'ls pot permetre en futures èpoques de major bonança?
.

Zeitgeist

.
Zeitgeist, o l'esperit d'un temps i la seva societat. Pots veure la peli aquí en anglès i escollir l'idioma dels subtítols: http://www.zeitgeistmovie.com/

Una excel·lent peli-documental que tracta de forma tangencialment crítica alguns dels aspectes més punyets de la manipulació social al llarg de la història i fins el present, sense paliatius, des de l'adveniment de les religions (cristiana i jueva, en aquest cas), fins a com es genera una crisi econòmica, un col·lapse social o una guerra per benefici d'uns pocs. Políticament incorrecta, absolutament crítica, un discurs punxagut que no fa presoners.

Alguns exemples: Què ténen en comú Jesús i els 12 apòstols amb el sol i els 12 signes del zodíac? perquè les torres bessones varen caure a plom, igual que un edifici quan s'enderroca? i la semblança estètica de les frases de Bush i Hitler? perquè l'economia és cíclica i les caigudes corresponen a moments d'endeutament excessiu? perquè la guerra acaba essent sempre un negoci (per alguns)?

No sé si un món millor és possible, en tot cas mirar de interpretar-lo críticament sí, Zeitgeist ofereix una òptica alternativa a valorar. S'ha de veure.
:

L'Anna i l'Ombra

La nit és d'aquella fredor seca i franca que no necessita recolzar-se en la humitat per fer-se sentir. Camino depressa, mirant d'arribar a casa uns segons abans, desitjant treure'm la jaqueta i prendre'm una infusió. Els dos nois que rebusquen entre els contenidors de brossa em semblen éssers d'un altre planeta, passo pel seu costat mirant-los de refiló, no sembla que em vegin, sóc invisible als seus ulls traginers. No sé si la lluna és plena, però fa molta claror. Travesso l'avinguda amb el disc en vermell, ràpid però sense còrrer. El finestral del bar del davant em mostra una tribu de marcians prenent canyes i fregits en una atmosfera de fum, hi veig en Carles, al fons, parlant amb dos nois que no conec. Ni se m'acut aturar-me, la idea de l'escalfor acollidora de l'apartament i unes hores de soledat guanyada són un imàn que no permet alternatives. Trec la clau quan encara falten 50 metres per arribar, estic congelada, accelero el pas. Pujo l'escala descordant-me la jaqueta, treient-me la bufanda, gairebé corrents. Obro la porta, la llum del rebedor, deixo el bolso i la jaqueta al terra i m'assec alleugerida a la taça del vàter, sense tancar la porta. No em cal, visc sola. Em rento les mans, recullo la jaqueta i el bolso, comprovo el mòvil, ho deso tot abans d'anar a la cuina i preparar-me la infusió.

Una bona conferència, després de tot, em dic, ja al balcó, amb la infusió a la mà i fumant una cigarreta que té el regust extrany de la nit. Si tingués un millor nivell d'anglès hagués pogut seguir amb més comoditat, potser arribar a treure alguna volta més de l'argument. Però tot i així, deunidó. The larger the neocortex of the primates, the larger the average size of the groups they live with. Brains evolve in order to handle the complexities of larger social groups.

Sona el telèfon. La Clara se sent sola, no acaba d'assumir que en Roger hagi marxat, fa ja més de dos mesos. L'animo una mica, no puc fer res mes per ella avui, no, Clara, no podem quedar, avui no, ademés, has de trobar maneres per tu mateixa. No li ho dic, però ho penso.

Sento l'aigua calenta dels radiadors com circula. Els llibres que estic llegint apilats en una punta de la taula baixa, el portàtil al costat, el clauer, el moneder, la taça feta servir i el comanament a distància de la tele. Poso el 3/24. Els tancs ja són a Gaza, és una massacre, faig l'estòmac fort per no retirar la mirada de les imatges, nens malferits que treuen nerviosament dels maleters de cotxes vells, hospitals sense recursos atiborrats de gent, polítics israelís mirant d'argumentar l'impossible amb cara d'emprenyats perquè el món no sembla entendre'ls, els arguments podrien estar trets de la boca d'un agressor sexual acusant-la de provocadora, la gent surt al carrer a totes les ciutats del món. Prenc una altra cigarreta, surto al balcó deixant la tele posada amb les imatges de les canonades de gas natural hackejades a l'entrada de la vella i encara estabornida Europa occidental. Els veïns del costat tornen a discutir a crits.

Environmental aspects are things that we can change. Potser sí, però necessitem, necessito, un altre paradigma, eines, una abraçada inteligent, un nou punt de vista, una expectativa, change we need, yes, we can, algú ha dit màrqueting? Sé que no hi ha respostes, que qualsevol conclusió clara no és més que un tòpic, el germanet tonto de l'estadística. Som illes d'aigua que busquem el camí més curt, ens fa mandra empatitzar, furgar enllà de l'estètica és exigent, demana temps, esforç continuat, una inversió d'emocions. I com em veuen a mi els veïns, amb els que gairebé no parlo? I la Clara? Qui sóc jo per ella? I... Trobo cert alivi en veure que sóc capaç de reafirmar-me en la resposta que no sé escriure, però puc intuir: tinc un perfil, una ombra que s'ajunta a mi pels peus, clavats al terra. La família del soldat israelià mort per una bomba palestina pateixen d'un dolor no diferent del dels palestins recollint els seus cadàvers. L'ombra es mou, la meva ombra es mou, es desenganxa dels meus peus i es fa més fosca, em mira amb mirar de lluna, allarga la mà, plana sobre el terra, volent la meva. La hi atanço, constato que no encaixen, són la imatge del mirall portades a un mateix costat, l'estòmac s'em regira, la busco amb l'altra mà, però tampoc encaixa, la miro als ulls, sembla que em somrigui i em demana, amb gestos, que la segueixi cap a l'habitació. Em fa estirar sobre el llit, m'acarona, m'abraça i em besa. És un bes fred, savi i irònic. M'adormo en la seva abraçada, per si de cas, la llum de la tauleta de nit encesa.

Ratio EUR/USD, Brent i Ibex, uns comentaris

La re-estructuració a l'alça de la ratio Eur/US$ és bastant gran els darrers dies. Els preus del US$ són baixos, o els de l'Eur alt, crec que anormalment alt i de forma artificial, ademés.

D'una banda, el diferencial del tipus de interès és prou gran, a US tenen tipus de pràcticament zero, mentres que aquí encara no s'ha produït la propera baixada, que tothom espera per després de reis (i els mercats financers europeus estan descomptant en el rally actual). Crec que és quelcom coiiuntural i la raó fonamental pot ser la diferent velocitat en l'aplicació de retallades de tipus a banda i banda de l'atlàntic.

El quadre és el següent: Sembla que els mercats europeus celebren aquests dies, per avançat l'arribada d'Obama a la Casa Blanca amb el seu plà d'ajust de l'economia nord-americana sota el braç. Al mateix temps que el Brent puja als 47 US$/barril i la ratio EUR/US$ cau a 1.36, per sota del valor crític a 1.38 necessari des del punt de vista tècnic, sembla, per mantenir el rebot fins als 1.60. Aquestes dades apunten, crec, cap a la mateixa direcció: la ratio EUR/US$ prop dels 1.4 és coiuntural, i en poques setmanes la tornarem a veure en els 1.25, si el BCE rebaixa tipus, com sembla que ha de ser.

Respecte l'Íbex, aquest matí sembla confirmar el rebot, situant-se intradia per sobre dels 9500, en un canal alcista clar, el primer de fa prou temps. Hauria d'arribar als 10000 per definir una pauta lateral alcista, per tornar a caure al suport del voltant dels 8000 en un doble rebot per posteriorment iniciar un canal lateral alcista consistent, ja després de l'estiu, que assenyalaria sobre un gràfic de tendència la llum al final del túnel de l'actual situació econòmica.

Rush de canvi d'any: la bola de cristall

El 2008 serà un any per recordar per molts motius, un d'ells la caiguda de les borses mundials al voltant del 40%, i la presa de consciència d'una situació econòmica que, empesa per una debacle financera com feia temps que no es veia, ha anat cuallant. Dos dels sectors estratègics estan aturats: la construcció i el del automòvil, que són el paradigma de dos aspectes diferents, igualment representatius de l'impacte de la crisi.

Per una banda, el sector de la construcció ha viscut, encara, durant el 2008, la inèrcia de l'any anterior, de manera que durant el 2009 haurà d'anar empitjorant, abocant aturats a les llistes: fins un 17%, segons Funcas. La gent no compra vivendes perquè (1) no té possibilitats d'aconsegueix el crèdit o (2) encara no han baixat el que haurien i espera.

El primer punt és un problema de liquidesa que ja sembla estar solventat: si vas al banc a fer un dipòsit, el tipus de interès al que t'el remuneren ha caigut en picat, seguint la línia d'abaratiment del diner impulsada pels bancs centrals. D'altra banda, l'interbancari està baixant per la mateixa causa, tot i que més lentament (molt més lentament): Perquè haig de demanar diners a un altre banc a un tipus d'interès de mercat, si els bancs centrals m'el donen gairebé gratis? La situació de mercat del diner és anòmala, i lluny d'una situació d'equilibri "normal".

El segon punt és igualment complex: No es venen les vivendes, però tampoc no baixen d'acord amb el mercat. No poden baixar massa, almenys de moment. Les contructores han acumulat un deute enorme, que ha passat a formar part dels actius dels bancs. Si els bancs assumeixen que aquests actius valent menys del que ténen comptat han d'amortitzar pèrdues. Prefereixen donar crèdit a les constructores per a que sobrevisquin a haver d'assumir ells les pèrdues. Només si això dura força més veurem una davallada important de les vivendes, quan pugui el tipus d'interès novament.

La indústria automovilistica és un bon referent pel que fa a consum: Si hi ha activitat industrial la gent acaba tenint diners per gastar, augmenta el consum i els diners es mouen. Si la activitat industrial es ralentitza disminueix el consum i s'entra en una dinàmica negativa per l'economia. La nostra economia necessita consumir per mantenir-se sana (sí, ja sé, hem creat un monstre, però hi és i viviem amb ell, en ell i alguns per ell). Si la gent no compre cotxes, en pocs mesos aquesta disminució del consum es veurà extesa a altre compres més petites, també.

Fins ara, molts no compraven el cotxe per manca de crèdit: els bancs no en donen. Ara, el tipus de interès ha baixat, però això no s'extendrà en el crèdit tan fàcilment: amb tases d'atur tan importants, amb una inseguretat creixent a la feina i amb poc marge per assumir impagats, les primes de risc seran grans i aniran a repercutir en el client. De fet, de moment, els únics cotxes que s'estan comprant són cotxes cars, que condueix gent que els paga al comptat.

El 2009 és una incògnita enorme. Per una banda, un optimista pensaria que després de l'estiu els indicadors hauran canviat de signe a causa de les mesures dels bancs centrals i dels governs, que han estat ràpids i agressius. Però per l'altra, potser triguem una mica més: entre el 15 i el 20% de les pymes hauran tancat a final d'any, fent la recuperació una mica més lenta respecte dels grans indicadors del que seria normal. Les inversions han de caure aquest any de forma violenta, fent que moltes empreses de serveis tecnològics i científics no puguin sobreviure o retrocedeixin significativament, fent mal a la productivitat de la indústria del coneixement, una indústria emergent i fràgil, sobretot a Espanya, però que no pot aturar-se perquè és un futur cada cop més proper al que no podem arribar tard.

Si pensem que les borses són uns indicadors avançats de l'economia real d'entre 6 o 8 mesos, el mes de gener ha de ser la millor bola de cristall possible per mirar el futur després de l'estiu. Tinc més o menys clar que el terra de les borses no té perquè estar dibuixat: entre febrer i l'estiu l'Íbex pot baixar de 8000 punts, tranquilament. Però el mes de gener és un moment de rebot, i quan més gran sigui aquest rebot, majors seran les possibilitats d'una recuperació econòmica a 8 mesos vista. Només en aquest cas em creuré la versió optimista, la que marca l'inici de la recuperació en la tardor de 2009, mentres tant, pur escepticisme i esperar que les autoritats econòmiques facin el millor possible la seva feina.

Kafka en la orilla, Murakami

La tragedia, según la define Aristóteles, no surge de los defectos del protagonista, sino de sus virtudes. Son las cualidades, no los defectos, las que arrastran al hombre a la tragedia. De ahí nace, inevitablemente, la ironia. A pesar de ello, la ironía hace más profundo al hombre, lo obliga acrecer. Se convierte en la puerta de acceso a una dimensión mayor.

M'ha sorprès, aquesta novel·la. No perquè les històries paral·leles convergeixin en un argument comú, ni perquè la caracterització dels personatges sigui molt bona, ni perquè la trama estigui ben trenada. Això és així. Però sorprèn la valentia de buscar, a través d'una història complexa, gens naïf, amb arguments que combinen una lògica de la circtumstància amb una lògica de les emocions, dels somnis, dels indrets que haurien d'existir únicament en espais onírics i que precipiten en una realitat descrita, tan real a voltes que, en tancar el llibre, re-descobreixes que les metàfores i les hipèrboles són igual de reals que la realitat que circumvalen.

Una novel·la madura, rica i ambiciosa que aconsegueix l'objectiu de buscar i trobar maneres d'interpretar-nos, un mapa detallat dels mecanismes de les emocions que ens porten a actuar de maneres a voltes de manera incomprensible, fins i tot per nosaltres mateixos, seguint corriols que només podem intuir, però que sabem que, d'alguna manera, estan marcat en aquell mapa interior.

A veces el destino se parece a una pequeña tempestad de arena que cambia de dirección sin cesar. Tu cambias de rumbo intentando evitarla. Y entonces la tormenta cambia de dirección, siguiéndote a ti. Y esto se repite una y otra vez. Esa tormenta, en definitiva, eres tu.